Abric i coratge és un projecte fotogràfic que té com a objectiu visibilitzar i reconèixer les tasques de cura que les dones assumim dins de la societat. Aquesta segona part del projecte, a més, posa el focus en vivències que sovint es viuen en silenci, com ara dol perinetal o postpart. L’exposició es farà al carrer perquè les fotografies formin part del paisatge quotidià de la població i esdevinguin un estímul per pensar i reconèixer altres maneres de cuidar i de sostenir.
Maternitats
Escola de Mallorquí
Bimaternitat 2023
La meva filla gran ara té vint-i-dos mesos i la petita en té dos. Ser mare de dues nines tan petites és ser els braços que consolen la gran mentre don pit a la petita. O engronçar la menuda mentre, a la vegada, dibuix, cont contes i entretenc perquè així la major senti que tenc el mateix amor per ambdues.
No és una cosa fàcil, perquè les dues depenen molt de jo, ja que som la cuidadora principal i qui, per exemple, n’ha de dur una a l’escoleta mentre l’altra ve d’acompanyant dins el maxicosi o portejant.
Quan dius que tens dues nines que es duen tan poc et diuen valenta i t’atorguen el títol de supermamà. Però totes les mares ho som! Perquè tenim aquesta capacitat única i extraordinària per poder fer i ser tantes coses a la vegada.
Quan una es converteix en mare deixa de ser la dona que era fins aquell moment. Per això és molt fàcil oblidar-se d’una mateixa quan tens —no una, sinó dues— persones que depenen de tu vint-i-quatre hores. I així ens passa, que som les darreres a dutxar-nos i estar llestes quan tothom ja està preparat, o que mai trobam el moment de fer es exercicis de sol pelvià que ens ha dit la fisio.
Que du molta feina? Vaja!
Que és gratificant? Per suposat!
Que les mares podem amb això i més? I tant!
Mare monoparental 2024
L’any 2018 vaig emprendre l’aventura d’iniciar un procés d’adopció. Després de la formació inicial, van venir les entrevistes i molts tràmits burocràtics per tal d’obtenir la idoneïtat. El fet de ser una futura mare monoparental va fer que l’espera fos més llarga. L’any 2020 arribà la pandèmia, fet que provocà que tot quedés aturat i amb la incertesa de no saber què passaria. L’espera va ser llarga, dura i amb molt poca humanitat per part de l’entitat privada que tramitava el meu expedient.
El gener del 2022 l’IMAS contactà amb mi per comunicar-me l’assignació de qui seria el meu fill. Després de tanta espera, la realitat de ser mare per fi es materialitzava, tot i que ho feia en un moment de gran fragilitat: just quan afrontava la pèrdua del meu pare. Fou un contrast colpidor: l’arribada d’una vida i la pèrdua d’una altra. En aquell moment començava una altra espera, la de la recollida, que es va allargar fins al juliol del 2023, quan el meu infant tenia tres anys i tres mesos. Vam connectar immediatament i l’adaptació fou molt ràpida.
La seva realitat es transformà completament: va deixar enrere ser un número en un expedient per esdevenir un nin estimat, amb una família i una nova oportunitat per endavant. Jo vaig començar aquest viatge als 37 i la meta arribà als 42; un parèntesi de cinc anys que culminà amb la responsabilitat de tenir algú depenent de mi al cent per cent.
Tot i que sacrifiques part de la teva antiga rutina, el que reps a canvi defineix un moment vital únic i ple de sentit.
Constància i adaptació 2023
Estar embarassada va ser una experiència increïble, preciosa i única. Just pensar que estàs creant vida dins teu és brutal.
Però, per una altra banda, si ets una persona súper esportista —en el meu cas, un esport d’alta intensitat, amb impactes i càrregues com és el crossfit— va ser una mica frustrant. No me puc queixar del meu embaràs; va ser de deu. Vaig seguir entrenant fins a la setmana 39, sempre adaptant exercicis, càrregues i intensitats, però no poder-ho fer tot al 100% i no poder competir amb els meus companys no estava fet per a mi.
La clau per poder gaudir del procés i tornar amb més piles que mai va ser partir d’una bona reflexió i d’adaptar objectius a l’etapa que estava passant.
Les experiències són per aprendre, i crec que durant aquestes 40 setmanes vaig tornar més forta mentalment i vaig aprendre a escoltar-me més.
Dol perinetal
Plaça de les verdures
Cuna d’abraçada 2025
La cuna d’abraçades és una cuna refrigerada dissenyada per a nadons que neixen sense vida; els manté a una temperatura adequada. Ofereix a les famílies l’oportunitat de tenir el seu nadó als braços o disposar del temps necessari per acomiadar-se en un entorn més íntim i tranquil. Aquest recurs contribueix a humanitzar l’atenció a la pèrdua perinatal, ajudant les famílies a viure un darrer comiat sense presses i a assimilar la pèrdua. Cuna de l’Hospital de Manacor.
Mort perinetal 2023
Vaig haver de parir el meu fill sense vida a la setmana 18 + 2, amb un pes de 148 grams i una mida de 17,5 cm. En el meu cas, em vaig sentir molt recolzada per l’equip mèdic de Son Espases durant tot el procés del part. Posteriorment, però, hi ha un moment del qual ningú parla: el de sortir de l’hospital amb les mans buides, sense el meu nadó, i amb els pits plens de llet.
Com a mare, moltes vegades em deman què he fet malament. Apareixen els remordiments, però al cap i a la fi no he fet res malament: ha succeït així. Visibilitzar-ho pot ajudar a afrontar-ho i a donar espai al dol.
La societat no està preparada per afrontar aquest tipus de pèrdues, perquè s’han invisibilitzat o, quan passen, no sabem com gestionar-les. El que menys necessitam és sentir frases típiques com “és millor així” o “a la pròxima anirà millor”. En lloc de fer comentaris que no ajuden en res, hem d’aprendre a parlar-ne i a tractar-ho com qualsevol altre tipus de mort. Un gest tan senzill com una aferrada o xerrar pot ajudar molt.
La meva filla, sostenint la gorra del seu germà gran, el recorda tot i no estar físicament amb nosaltres. Sempre serà dins la nostra vida.
Esperança 2024
Som mare i tenc 28 anys. Actualment, a la panxa hi ha el meu segon fill i estic a la setmana 23 + 4. Les estries que encara tenc són l’únic record que em quedarà de per vida de la meva primera filla. Aquestes, ara, abracen el seu germà. Un segon fill que arriba per il·luminar el camí després de la mort perinatal que vaig patir de la meva primera filla. Després d’un moment així també hi ha lloc per a l’esperança i per tornar a florir, sense oblidar els que ja no hi són.
Parts
Ajuntament de Manacor
Agost 2025
Jo no havia tingut mai clar que la maternitat fos per jo, en molts de moments havia pres la ferma decisió de no ser mare. Em demanava que quins serien els motius de voler ser-ho? I no aconseguia trobar respostes raonables. Després alguna cosa va canviar, no acabava de trobar les respostes, però sentia les ganes i és quan tot va començar.
Al principi de l’embaràs vaig estar molt malament físicament, fins al punt de desitjar que tot acabés. Així com avançava em trobava millor, però no sentia una especial connexió i m’angoixava. Quan vaig començar a sentir el moviment del seu cos és quan es va començar a despertar la connexió amb aquella personeta que m’habitava. Però, en el part, moments després d’aquesta fotografia, aquí va explotar tot. En el moment que vaig veure la seva cara, tan vulnerable, amb tantes possibilitats i moltes d’elles que depenien de jo, em vaig enamorar profundament.
Em vaig desbordar d’estimar tant que feia mal i m’ho va remoure tot. Em va remoure la mirada cap a les dones de la meva vida i el fet de començar a entendre moltes coses que abans no entenia o simplement pensava que ho feia. Cada vegada que veig una dona la veig a ella o m’hi puc veure a jo. I em feia malpensar que per llei de vida em perdria moments de la seva vida i jo volia ser eterna per ella. No puc no emocionar-me en poder tenir el privilegi de veure reflectit aquell moment i que aquest sigui etern. Al final hi ha coses més emocionals que racionals, potser seria la resposta.
Gener 2024
Veure les imatges del naixement del meu fill m’eixampla el cos i em transporta a aquelles hores vagues dins la cova oxcitocínica en què es va transformar ca nostra. Vaig tenir la sort d’un part plaent. Parir a casa era per a mi un imperatiu intern, la situació que em permetia imaginar-me confiada i tranquil·la en aquest viatge de bèstia que és fer de canal cap a l’exterior. Els meus records, completament distorsionats per aquest deixar-se endur a l’abisme que és parir, s’han pogut ancorar a través de la mirada de na Núria que, com una ninja de l’amor, amb tota la delicadesa i la tendresa, era present sense deixar-se veure. No puc estar-li més agraïda.
Costa, i molt, provar de posar paraules a aquest dia. Ho he intentat més d’una vegada i no ho he aconseguit: la dimensió del moment demana poesia i jo no en sé fer. Sempre dic que tornaria a parir demà mateix. Per la col·locada hormonal, per l’explosió d’amor, per la grandesa dels cossos i per tornar a sentir com s’omple lentament la meva mà del cap de la meva criatura. El dia 6 de gener, com un regal, mentre em movia per fer espais nous al meu cos recordava paraules amigues com que parir és com cagar un meló gros; com que hi ha un moment que creus que mors però no és vera, no mors i hi has de confiar; com que sentiràs que et xapes en dos com qui fa trossos un pollastre; com que després de parir ets capaç de qualsevol cosa.
Quan convoc en mi aquelles hores suspeses en una espècie de no-temps, definitivament em sent capaç de tot. Però si ho faig, em sent acompanyada. Perquè aquell dia vàrem parir juntes totes les persones que érem allà.
Placenta -2025
La placenta és l’únic òrgan transitori de l’ésser humà que només ens acompanya durant el temps de la gestació. Es forma de les mateixes cèl·lules que forma el fetus.
Durant l’embaràs compleix les funcions de nutrició, respiració i excreció del fetus, mitjançant la circulació placentària, que realitza intercanvis amb la circulació materna. Així, la sang de la mare no entra ni es barreja amb la placenta infantil. Integra la mare amb el fetus mentre manté la integritat de cadascun, amb sistemes circulatoris individuals i separats.
El nadó rep oxigen i nutrients pel cordó umbilical i també per mitjà de les artèries espirals a la decídua. La placenta selecciona els nutrients necessaris per a la formació del nadó i defensa el seu desenvolupament quan la mare té deficiències de nutrients essencials.
La placenta proporciona secrecions hormonals que regulen les contraccions uterines, convertint l’úter en un còmode niu perquè el nadó es pugui desenvolupar. Aquestes hormones també preparen el cos de la mare per alletar, que serà la font vital després del part. Així doncs, la placenta serveix com a guardiana del nadó, tant dins de l’úter com després del naixement.
Postpart
Espai Na Camel·la
Cesària 2023
No havia tengut mai tant de mal abans. Al cap de dos dies de néixer la meva filla per cesària em van oferir l’alta i vaig dir que sí. Dos minuts després d’arribar a casa me’n vaig penedir.
A casa s’havien de pujar escales, el sofà era baix, el bany no estava adaptat, el llit tampoc. No tenia forces per aixecar-me sola.
Plorar em feia mal i riure em feia el doble de mal. La sensació de les calces de cotó damunt de les grapes metàl·liques era molt desagradable. En els llocs buits entre aquestes es veia pell amb pell intentant cicatritzar.
Jo no vaig patir mal al part, cert, però el vaig patir després. Amb la frustració afegida que tot això comporta. Perquè algú em va dir una vegada que una cesària és l’única cirurgia major en la qual es pretén que la pacient s’aixequi del llit a les 24 hores de la intervenció, sense oblidar que també s’ha de fer càrrec d’un nadó!
Crec de veres que ningú més que nosaltres, les dones, tenim el coratge que cal per dur al món infants de la manera que sigui.
Ni un part ni una cesària, i molt menys el postpart de qualsevol dels dos, són idíl·lics. És una de les etapes més dures de la maternitat. Una mescla d’emocions contradictòries, pors inexplicables, instint animal i hormones, tot junt, que fa que et replantegis tota la teva pròpia existència i les teves prioritats. I després només et queda intentar retrobar-te. Quasi res.
Així i tot, repetiria. Perquè ser mare és el més brutal i màgic que he conegut mai. És tan dur com bonic alhora. És un acte d’amor autèntic.
El diccionari assegura que coratge és “la disposició del cor, de l’ànima”.
Exacte, talment el que jo deia.
Postpart 2025
El postpart va ser una etapa difícil, sobretot amb el primer fill. És una mescla de sentiments contradictoris: estàs completament enamorada del teu fill, però alhora la teva vida ha canviat del tot… i el teu cos també. La falta de son, l’adaptació a la nova situació familiar, la lactància, la caiguda del cabell, l’estrès i una càrrega mental que ja existia però que en el pospart es fa molt més intensa.
El postpart és una etapa meravellosa, sí, però també molt dura. Sents que el teu cos encara no torna a ser ben bé teu, les hormones fan de les seves i el cabell cau a cada rentat o cada vegada que et pentines. Apareixen les ulleres per no dormir o per dormir malament, i tot es viu amb una intensitat enorme.
És un temps de llums i ombres, d’amor immens i d’esgotament, i està bé reconèixer-ho tal com és.
Lactàncies
Plaça de les verdures
Lactància materna exclusiva 2024
La meva filla va néixer mitjançant una cesària d’urgència. Després de la cesària vaig estar quinze dies ingressada i amb medicaments, fet que va impossibilitar poder establir una lactància materna exclusiva durant les primeres hores de vida. Davant les dificultats i amb l’ajuda dels professionals vam idear un invent per tal de poder-li donar llet de fórmula a la meva filla i al mateix temps estimular-me el pit per produir llet. No ha estat un procés fàcil, però hem aconseguit l’objectiu que volíem: lactància materna exclusiva per a la meva filla.
REVIVA’T
Aquesta fotografia mostra el moment en què una dona que ha passat per una mastectomia es col·loca una pròtesi d’arèola i mugró. Després d’una operació així, el cos canvia. Per a algunes dones, tornar a veure’s amb una arèola les ajuda a sentir-se més completes i segures.
ReViva’T és un projecte de creació artesanal de pròtesis estètiques personalitzades. Cada peça es fa a mida, adaptant el color, la forma i els detalls perquè s’assemblin al màxim possible a l’arèola original de cada dona. Es treballa amb temps, escolta i delicadesa, entenent que cada cos i cada procés són diferents. No hi ha dues pròtesis iguals, perquè no hi ha dues històries iguals. No es tracta només d’una pròtesi. Es tracta d’autoestima, respecte i de tornar-se a mirar amb amor.
Lactància 2024
Som mare de quatre fills de diferents edats. Em dedic a la cura dels meus fills, a la seva educació, i tot i ser una gran tasca per a mi, ho faig de tot cor i amb tot l’amor possible. Tot i això, assumeixo que em deixo una mica de banda per donar prioritat als meus fills.